si és de ben parit el ser agraït; jo que, segons les anècdotes familiars reiterades en sopars de nadal, vaig néixer travessat requerint de cesària, al profe d’anglès res tinc que agraïr-li. bé, una cosa sí: la dèria col·leccionista pels insults de baixa intensitat.
ell, convidant-me a abandonar l’aula per alguna fotesa infantil amb la frase “zascandil, váyase a zascandilear fuera de clase”, va inocular-me involuntàriament el virus del interès pels insults de nyigui-nyogui.
he d’assenyalar que vaig marxar ofès, vermell d’ira, en no saber què m’havia dit però, un cop consultada l’enciclopèdia durvan de casa, allò de ser un “hombre informal, enredador, que no para quieto nunca” ho vaig trobar simpàticament educatiu. ja que intenció de saber gaire més que el to be no en tenia, al menys aprendria castellà en desús gràcies a ell –deuria pensar-.
a partir d’aquell moment vaig començar una cursa desbocada a la recerca d’insults d’aquest estil. vaig abandonar-me, moltes nits, en braços de l’abutanat locutor josé maría garcía sols per afegir al meu particular diccionari mots com ningundis, abrazafarolas, correveidiles, lametraserillos, palmeros o chupópteros. quin lèxic tan acurat: molt millor que el del meu teacher!
aportacions (sandios, cenutrios) de pares de molt bons amics i algunes incorporacions provinents de l’aimat català (galifardeu, escanyapobres, baliga-balaga) van, a més d’enriquir substancialment la meva col.lecció, fer un primer pas pel matrimoni de conveniència entre les llengües oficials del nostre país.
anys més tard, i des d’una vessant fronterera amb el surrealisme, vaig afegir-hi el gafotas amb el que una irada noia d’una discoteca va obsequiar-me no sé per quina raó. el que sí sabia era que jo d’ulleres ni en duia ni mai n’havia portat.
aquest passat diumenge, després de mesos sense pensar en el meu tronat diccionari d’insults de baixa intensitat, vaig presenciar una acalorada batalla dialèctica entre un ciclista equipadíssim (maillot de marca probike, coulotte negre, sabatilles de ciclisme) i la conductora d’un honda civic.
allò semblava una olla de grills. crits, cap respecte i una frase final del ciclista mentre feia via que entra, amb tots els honors, a la meva oblidada recopilació d’insults: “ets una filla de la gran muntanya”.
si és de ben parit el ser agraït, jo que vaig néixer travessat, al ciclista equipadíssim d’aquest diumenge sols puc agraïr-li que em fés adonar que les everestiannes parlen un català de nivell c quan condueixen hondes civics. bé, i una altra cosa: que dir-li a una persona filla de la gran muntanya fa riure tant, o més, com que et diguin gafotas quan mai has dut ulleres.
l’estiu *fugisser (*única llicència poètica de tot l’escrit) ha desat definitivament al bagul del 2009 les camises hawaianes d’estil beach boys, les tovalloles estampades d’un precari mapa de la costa brava i les ombrel·les que inciten a refrescar-se amb coca-cola. el tonight tonight també descansa al bagul. ben al fons!
però sorprenentment, mentre la població autòctona (tapadets amb una jaqueteta) ens deixem una pasta gansa en panellets, a una petita localitat del maresme encara hi sobreviu un important reducte de turistes europeus, gairebé una secta, que amb resistència numantina allargassen el període estival com un xiclet.
a les terrasses dels hotels hi pots trobar un mostrari ben complert. des de matrimonis ja granadets fins a parelles joves amb nens que fan qüestionar-te, al moment, tres preguntes d’un profund existencialisme sartrià: 1) de què coi penquen aquesta gent que els hi permet estar bevent sangria al novembre? 2) no van a escola els nens?
la tercera pregunta, i potser la més existencial de les tres, té relació amb la selecció musical que els hi ofereix la disco mòbil de l’hotel. 3) cóm poden conèixer, i ballar amb passió desaforada, el y viva españa, l’algo se muere en el alma o el cántame de maria del monte, humans amb fila de ser originaris d’alemanya, holanda o ex repúbliques soviètiques?
suposo que per la mateixa raó que conec, i he ballat amb passió desaforada, algunes melodies de qualitat questionable de la música popular europea. repaso mentalment.
alemanya modern talking-you can win if you want anglaterra spice girls-wanna be dinamarca aqua-barbie girl frança allizee-lolita gales tom jones-is not innusual grècia demis roussos-triki triki israel alphabeta-abanibi itàlia rafaella carra-rumore romania o’zone-dragostea din tei suècia ace of base-all that she wants
descobrint la meva pròpia llista, és una obvietat dir que la resposta a la pregunta 3 descansa damunt moltes taules dels turistes en forma de gerres de sangria buides i gots de tub amb tristes rodanxes de llimona.
m’agradaria saber de què treballen per estar encara de vacances o quan van a escola els nens. m’agradaria que dels potents altaveus de la disco mòbil s’escoltès blur.
si, com en el meu cas, els programes de tele han esdevingut el pèssim referent d’algunes conductes humanes, es pot entendre que en quelcom tan humà com l’art del dissimul estigui fortament influenciat per la caixa tonta.
gaby, fofó i miliki van practicar una pionera (i nociva) docència ensenyant-me que quan cal fer-se l’orni per alguna trastada el millor és mirar un fals hortizó i posar-se a cantar un tonada semblant a nanonieno nonieno. uns cracks!
a la tele, també, vaig descobrir que els reis del dissimul, els espies i investigadors privats, tenien un uniforme oficial que els atorgava el do de la transparència davant dels investigats: una gavardina clara amb el coll pujat, ulleres de sol i un barret negre eren el salv conducte per enganxar-se com una paparra a marits tastaolletes o malfactors sense ser vistos.
ara, quan la tele no m’ofereix algun coneixement imprescindible en aquest aspecte, surto al balcó de casa i, enlloc de mirar la muntanya il·luminada del tibidabo mentre fumo, observo els nous veïns que tinc enfront de casa: un local de bescanvi, no dels tradicionals cromos, sinó de les tradicionals parelles.
l’entrada que alguns fan al local hauria de figurar als manuals del que mai no s’ha de fer per dissimular. parelles que passen uns metres de llarg la porta i, de sobte, quan ja han controlat que no hi ha passejants a nord, sud, est i oest, fan un ràpida corredissa per entrar presumptament d’amagatotis. d’altres que hi accedeixen caminant cadascú per una vorera del carrer com si fóssin dos desconeguts i, els millors, els cagadubtes que acumulen minuts d’indecisió a la cantonada, després fingeixen consultar la carta del bar proper i, finalment, quan creuen garantit l’anonimat decideixen que, enlloc de sopar, s’escau conèixer altres parelles en el sentit bíblic de la paraula.
si dins el local aniràn de cara a barraca, per entrar-hi no calen tantes anades, tornades ni moviments en fals, tot i que amenitzin la meva cigarreta. gavardina, ulleres de sol i, un cop truquen a la porta, dir el sant i senyal que, òbviament, no pot ser altre que nanonieno nonieno.
enllà, a les altures de barcelona, en un dels barris amb ràtio de juraments per snoopy més elevat de la ciutat i en el que el “bon dia” matinal va precedit d’un “osea”, els veïns són uns habituals del mercadona els migdies dels dissabtes.
i parelles feliçment avingudes surten carregades de bosses farcides amb productes hacendado. i els homes, contra el que llengües viperines ens han fet mal creure, no vesteixen uniformats amb el jersei penjant de l’esquena. i les dones, guapotes elles, llueixen xandall o roba casual no necessàriament de marca. i ...
i jo, avorrit d’esperar que la meva dona sortís del curs que s’impartia al costat d’un mercadona de la zona alta, sense mp3 ni mòbil en el que jugar al puzzle bubble, vaig començar a fer estudis de camp patilleros que em demostraven que, més amunt o més avall de la ciutat, tots plegats els dissabtes acabàvem fent el mateix i vestits igual. tothom menys jo, clar, que els dedico a extraure conclusions de pa sucat amb oli mentre espero la parenta.
com la paciència és la mare de la ciència, i jo ja carregava amb quasi un quart d’hora de paciència al damunt, vaig decidir dotar d’un tarannà més científic les meves observacions de l’opulent veïnat. algun fet diferencial han de tenir (a més de guanyar més quartos) –vaig dir-me-, aquests simpàtics conciutadans meus?
així que ni curt ni mandrós, coneixedor que la seva mitjana de retard sol vorejar la mitja horeta, vaig començar a comptabilitzar la gent que parlava en català i la que usava l’espanyol. si hi ha persones que compten ovelles per adormir-se, jo compto idiomes per no emprenyar-me en les esperes.
trenta-nou individus/es van obrir el bec a tir d’orella meu. uns quants més d’una seixantena, de no ser pel boicot flagrant al meu estudi d’alguns entestats en anar sols al súper i de parelles de comunicació nul•la o escassa, al menys en sortir de la compra.
quatre valents (literalment quatre), quatre herois de la resistència quadribarrada van emprar el català mentre els altres trenta-cinc parlaven en castellà.
desconec quina seria la proporció de catalanoparlants a la sortida dels mercadonas d’altres barris menys alts, però d’aquest escàs deu per cent no en faig culpable a les polítiques lingüístiques del govern ni a les persones (d’un o altre barri) que parlen en privat el idioma que els hi dona la gana. la culpable és la meva dona per tardar sempre tant.
quan, per fi, va sortir del curs amb un somriure a la cara i jo, comunicatiu de mena després de tant callar i escoltar els altres, vaig explicar-li que el seu retard era l’únic i directe responsable dels apocalíptics números d’aquesta batalla d’idiomes que m’havia empescat; ella va dir-me que si no m’hagués oblidat el mòbil a casa hauria estat jugant (com sempre) enlloc de fer recomptes estúpids.
li vaig jurar, per snoopy, que osea, tens tota la raó del món.
(extracte de l’auditoria de seguretat encarregada pel sr. joan oliver a l’empresa d’investigació método-3)
... si en el seguiment dels quatre vicepresidents no hem trobat cap vici ocult (fer puzles de més de cent peces, abús de pastisseria industrial, compres compulsives al teletienda, etc) ressenyable; en la captura del lloro de presidència tots els intents han estat, fins ara, estèrils.
alguns informants asseguraven haver vist l’au (convenientment camuflada d’ou de dalí) reunint-se amb sandro rosell a la cafeteria del museu. tot i que no atorgàrem massa credibilitat a la pista empordanesa, varem posar en la recerca els mitjans tècnics més innovadors fins a descartar aquesta opció.
tot apunta a que el lloro, fastiguejat d’estar en boca de tothom amb més catxondeio que altra cosa, ha fugit al carib en companyia de jack sparrow.
per tal de recuperar l’animal, es recomana a presidència desplaçar-se fins aquest paradís turístic i reunir-se amb el pirata més cinematogràfic.
literatura i història diuen que les negociacionss, entre pirates, sempre acaben esdevenint més senzilles.
método-3
“...soy un ser divino, ven a adorarme, que buena suerte, amarme tanto” LOVE OF LESBIAN
escrit participant al 130è joc literari del Tens un racó dalt del mónd’en Jesús Tibau que espero sols arranqui un somriure a laportistes o no.
com em repeteixo més que massiel amb el la, crec recordar que en algun dels setanta-quatre posts publicats he explicat que, sota el meu dubtós criteri de noctàmbul de clausura, la mare de totes les celebracions és la singular conga humana amb la que solen acabar molts casaments.
pot semblar un ball pelet caspós però a mi, aquell trenet espontani que uneix homes descamisats (de montecristo apagat a la boca) amb dones fent funambulismes amb els talons i lluint cuixa en aixecar la cama, nens que han anat arreplegant culs dels gots de cava i avis temporalment rejovenits per l’efecte dels tres bayley’s, sempre m’ha semblat el súmmum de l’alegria celebradora.
sempre fins que fa unes setmanes vaig rebre aquest vídeo al meu mail.
el passat dissabte the lost art va complir el primer any de blog-tabarra i, com fins i tot a mi em sorprèn tanta perseverança escrivent, no se m’acut altra cosa que posar-me a ballar amb tots vosaltres. perquè sí. perquè és saludable fer el pocasolta de tant en tant i perquè tots els que un dia varem decidir publicar per aquí, fa un any o en fa cinc, ho valem. molt.
baixen les llums. un focus il·lumina l’entrada emboirada (a l’estil del lluvia de estrellas del bertín osborne) i s’escolten les primeres notes (pirubí-pirubí) del forever de chris brown. la boira d’atrezzo escampa.
aquí vindrien una munió de paràgrafs descrivint diverses ballerugues individuals i colectives. una entrada amb la perezosa i l’holograma de l’ase de la duatló muntats per dos simpàtics nois. les grans dames anginesques maniobrant traçudament uns coloristes vanos gegants (estil locomía) fets amb llapisos de ikea. els (i les) blocaires cinèfils travoltejant damunt d’un seat panda tunejat com el de grease. carmens mirande’s del segle XXI amb barrets farcits de fruites exòtiques, etc. que cadascú esculli la seva pocasoltada dansaire que no desitjo que ningú es quedi sense moure llur anatomia.
agraeixo moltíssim les visites i comentaris que m’heu dedicat tot sovint, les bones estones que passo llegint-vos i coneixent-vos una miqueta i que la providència catosfèrica hagi fet coincidir el meu primer aniversari amb l’entrega dels premis cats.
agraeixo ser votat com blog revelació (ma mare i la meva dona sempre em diuen que jo, prometent, soc la pera llimonera) i, sobretot, agraeixo l’espectacular currada que els organitzadors s’han pegat amb un sol objectiu: donar bull i alegria al món dels blocs en català.
si prometent soc la pera llimonera, ballant espereu-vos lo pitjor!
lògia quatribarrada blocaire, emmascarada pel lucratiu ànim de la xerinola, que serveix d’unitària vila global entre tot el ventall de punts que disten entre el costumari d’en joan amades i la carmen de mairena.
la primera penitència, o performance com dirien els modernillos, d'aquest entranyable grup va tenir lloc el passat 27 de juny pujant la muntanya de montserrat com acte commemoratiu del triplet blaugrana del 2009.
tot un ascens als peus de la verge més bronzejada de totes les que es fan i es desfan.
Escrits
